Picasso i la seva col•lecció
El Museu Picasso de Barcelona es complau a presentar la col·lecció personal d’obres d’art de Pablo Picasso. Composta per més d’un centenar d’obres –entre les quals figuren prop de quaranta pintures de Renoir, Cézanne, Rousseau, Braque, Matisse i d’altres -, aquest conjunt excepcional és resultat d’una vida, i traça, a la seva manera, un retrat íntim de l’home.
Poder exposar finalment a Barcelona la col·lecció privada de Picasso acompleix un dels reptes pendents del museu i té un valor especial per Barcelona: res té més sentit que mostrar, juntament amb l’exposició permanent de la seva obra, aquelles creacions d’altres artistes que Picasso va guardar per a si mateix i a través de les quals és ell mateix qui ens parla. És, en definitiva, donar directament la paraula a Picasso mitjançant aquestes obres, les quals sabem que mostrava als seus amics i visites amb entusiasme i devoció.
Però la naturalesa d’aquesta col·lecció és peculiar. Picasso no té la mania, sovint devoradora i acumulativa, del col·leccionista tradicional. Aquesta col·lecció no és en absolut fruit d’un projecte deliberat. Les obres s’afegeixen al desordre dels estudis successius, escampades per terra, amb marc o sense, enmig dels seus propis quadres o penjades a la paret, sense ordre ni concert i sense cap pretensió de demostrar res. En certa manera, la col·lecció forma part del “fons” del seu estudi.
“Són els meus amics”: Picasso parla així de la seva col·lecció. “Al cap i a la fi, per què no s’ha de poder heretar dels amics?”, confessa un dia al seu marxant Kahnweiler. “En el fons, què és un pintor? Un col·leccionista que vol aplegar una col·lecció fent ell mateix els quadres que li agraden dels altres” 
La creació passa abans que la possessió. Picasso manté amb la seva col·lecció una relació de creador a creadors (passats o presents).
Picasso volia cedir aquesta col·lecció a l’Estat francès, a condició que es mantingués íntegra. Quan va morir, els seus hereus van respectar-ne la voluntat. El Musée Picasso de París acull des d’aleshores el més essencial d’aquesta col·lecció, completada per altres obres cedides posteriorment pels hereus.
La col·lecció de Picasso fou mostrada a Munic i a París els anys 1998 i 1999 i és la primera vegada que es pot veure al nostre país.
Crònica de l'exposició
Picasso i la seva col·lecció
Catàleg de l’exposició que ha presentat per primera vegada a Barcelona el conjunt d’obres de diversos artistes que Picasso posseïa. Entre les peces que el van acompanyar bona part de la seva vida trobem teles de Matisse, Renoir, Braque, el Duaner Rousseau, Derain, Miró o Cézanne. Es tracta d’una col·lecció atípica que no va ser construïda com a tal ni de forma sistemàtica ni seguint criteris historicistes, científics o econòmics, sinó que és el testimoni viu i directe de les afinitats personals entre el pintor malagueny i alguns dels seus col·legues. El volum mostra també imatges de part de les peces d’art d’Àfrica i Oceania que Picasso va anar recollint al llarg dels anys i diverses fotografies on podem veure quin lloc ocupaven les obres de la col·lecció als tallers i cases de l’artista.
Els textos del catàleg reprodueixen els de la versió original en francès que va acompanyar l’exposició Picasso collectionneur (Musée Picasso, París, 27 de juny-27 de setembre de 1999). Tot i que no se n’ha fet una revisió ni una actualització, s’hi han introduït correccions imprescindibles i s’hi han inclòs a les notes algunes dades descobertes recentment.
