Las Meninas




1978
Objecte
Fusta pintada, bronze, llautó, coure, plexiglàs, fils d’acer inoxidable
193 x 159,5 x 83 cm
Centre Pompidou, París. Musée national d’Art moderne/Centre de création industrielle
Donació Daniel Cordier 1982
En dipòsit, Cité des Sciences et de l’Industrie, París

Comentari de l'obra


En aquesta maqueta Comar reprodueix, amb tots els detalls, el dispositiu espacial imaginat per Velázquez a Las Meninas i ens proposa viatjar pel quadre per observar-ne la perspectiva i diversos punts de fuga transformant una superfície plana en una estructura de tres dimensions. Si acceptem la invitació de mirar a través de l’espiera i adoptar el punt de vista de l’espectador, ocupem virtualment el lloc del model que Velázquez està retratant a la tela.

L’autor, ha volgut, segons ha explicat ell mateix, «recrear un espai perceptible segons una infinitat de direccions, però el quadre només es recompon per a nosaltres des d’un únic punt de vista. En aquest punt, per a qualsevol espectador se superposa aquesta doble figura: la de ser model i simple espectador alhora, de ser de cara al mirall i de cara a la porta alhora. La sala on té lloc l’escena de Las Meninas es reconstrueix a la maqueta segons un espai que es va estrenyent, semblant a una piràmide òptica l’àpex de la qual estaria ocupat pel punt de fuga real i la base seria el pla del quadre.» (Philippe Comar, «Les Ménines», Opus international, núm. 83, París, desembre del 1981-gener del 1982).

Així, per mitjà d’un tramat de filferro construït seguint el joc de mirades dels protagonistes del quadre, se’ns ofereix la possibilitat de contemplar l’escena des de tres punts de vista: el de l’espectador que dirigeix la mirada cap a l’aposentador de palau, José Nieto, situat al llindar de la porta, el cos del qual coincideix amb el punt de fuga central; el dels reis, que dirigeixen la mirada cap al mirall; i el de Velázquez mateix, la mirada del qual oscil·la entre la gran tela que pinta i el model i observador, fora de la composició. Entre José Nieto, punt de fuga real, i el mirall, punt de fuga fictici, se situa la infanta, que, al seu torn, dirigeix la mirada cap als reis, que irrompen a l’escena, i cap als seus companys de jocs, María Bárbola i Nicolasito Portusato.

Philippe Comar


Boulogne-Billancourt, 1955

Artista, escriptor i professor de Morfologia a l’École des Beaux-Arts de París. Ha exposat al Musée national d’Art moderne-Centre Georges Pompidou, a la Biennale de Venècia (1986) i a la Műcsarnok Kunsthalle de Budapest (1999). També ha treballat com a escenògraf per a l’Ópera national de París. Ha consagrat moltes de les seves obres a la perspectiva i a la simulació de l’espai i al cos i la seva representació.