Castellano  |  English  

 

Fermín Aguayo sala D

Sotillo de la Ribera (Burgos), 1926 – París, 1977
Després d’un període d’abstracció i informalisme (1945-1960), la seva pintura va tornar a la figuració, integrant la figura humana en un món abstracte. Va realitzar unes quantes sèries d’interpretació dels clàssics, sobretot de Velázquez, Tintoretto, Ticià, Rembrandt i Van Gogh.

       
Avigdor Arikha sala F
       
Claudio Bravo sala F

Valparaíso (Xile), 1936
Poeta i pintor format a Santiago de Xile. El seu èxit com a pintor li va permetre viatjar, i al 1961 es va establir a Madrid, on va estudiar la col·lecció del Museo del Prado i va realitzar interpretacions d’estil hiperrealista d’obres del Renaixement italià, de Velázquez i de Zurbarán.

       
Louis Cane sala D

Beaulieu-sur-Mer (França), 1943
Va estudiar a les escoles d’arts decoratives de Niça i París. Ha sigut membre actiu del grup Supports/Surfaces i cofundador i editor de la revista Peinture, cahiers théoriques. Al 1975 va abandonar les seves sèries abstractes per practicar un estil que oscil·la entre la figuració i l’abstracció, explorant la història de la pintura a través de la seva obra.

       
Juan Carreño de Miranda sala B
       
Philippe Comar sala E
       
Michael Craig-Martin sala F

Dublín, 1941
Format als Estats Units i a Anglaterra, va fer la seva primera exposició individual al 1966, a Londres, ciutat on des d’aquell mateix any exerceix la docència. Ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives. En les seves creacions, que evidencien la influència del pop-art i del minimalisme, reflexiona sobre la naturalesa de l’art i sobre l’impacte de l’art en l’espectador. A través seu explora també els objectes quotidians i els trasllada a imatges de gran escala. Ha realitzat unes interessants interpretacions de Las Meninas de Velázquez i de les natures mortes de Zurbarán.

       
Salvador Dalí sala D i E
       
Juan Downey sala Zero

Santiago de Xile, 1940 – Nova York, 1993
Després de llicenciar-se en arquitectura a Xile, es va traslladar primer a Barcelona i més tard a París —on va estudiar gravat al S. W. Hayter’s Atelier 17—, per instal·lar-se definitivament a Nova York, on va estudiar i va ser professor del Pratt Institute. Considerat un dels pioners del videoart, va trobar en aquest mitjà la manera de transformar l’experiència perceptiva i de manipular el temps i l’espai. La seva obra, que barreja el documental amb l’autobiografia i les experimentacions videogràfiques, expressa les seves idees sobre la identitat, la història de l’art o la política. Destaca la seva sèrie Trans Amèrica, del 1971.

       
  Equip Crònica sala D
       
Antonio de Felipe sala C

València, 1965
Llicenciat per l’Escola de Belles Arts de València, la seva pintura s’emnmarca dintre dels postulats del pop-art. La seva obra es desenvolupa al llarg de diferents sèries, entre les quals destaquen les dedicades a Velázquez i a diverses personalitats del món actual.

       
Alberto Gironella sala D

Ciutat de Mèxic, 1929 – Valle de Bravo, 1999
Fundador de les revistes de literatura i art Clavileño i Segrel, va iniciar la seva activitat com a pintor al 1948. Quatre anys més tard va realitzar el seu primer quadre basat en una pintura del passat. Les seves reinterpretacions de diferents obres clàssiques combinen la pintura, el relleu i objectes diversos. La seva obra és simbòlica i colpidora, tot i que conserva sempre una dosi d’ironia.

       
Francisco de Goya sala D

Fuendetodos, 1746 – Bordeus, 1828
Pintor i gravador. Al 1771 va anar a Roma, on va entrar en contacte amb l’art neoclàssic. Al 1774 es va establir a Madrid. Protegit pel seu cunyat, Francisco Bayeu, va començar a treballar al servei de la corona fent cartrons per a tapissos. Al 1778 va ingressar com a acadèmic a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Va realitzar nombrosos retrats de personatges de la cort, aprofundint en la seva caracterització psicològica. Al 1789, quan va pujar al tron Carles IV, es va convertir en pintor de cambra del monarca. Després de l’ocupació francesa, quan Ferran VII va tornar al 1814, va pintar les seves dues grans composicions sobre la guerra: El 2 de maig del 1808 a Madrid: la lluita amb els mamelucs i El 3 de maig del 1808 a Madrid: els afusellaments a la muntanya del Príncipe Pío. Entre el 1819 i el 1823 va decorar les parets de la seva residència, coneguda com Quinta del Sordo, amb una sèrie al·lucinant de pintures negres. Al 1824, incòmode amb l’absolutisme, es va exiliar a Bordeus. Les seves sèries de gravats més importants són Capritxos (1797-1799), Els desastres de la guerra (1810), La Tauromàquia (1815) i Disbarats (1819).

       
Richard Hamilton sala D

Londres, 1922
Pintor, gravador i fotògraf. Es va formar a les Royal Academy Schools de Londres. Se’l reconeix com a autor del primer collage pop britànic, i practica un pop-art optimista de gran perfecció tècnica. Sense abandonar mai els paràmetres tradicionals de la pintura, en reflecteix sempre l’aspecte fotogràfic. Com Andy Warhol i altres artistes pop, treballa per sèries temàtiques.

       
Juan Bautista Martínez del Mazo sala A-B
       
Vik Muniz sala D

São Paulo, 1961
Format originàriament com a escultor, utilitza materials no convencionals, com ara xocolata, sorra, melmelada, filferro o sang artificial, per realitzar les seves composicions, que posteriorment fotografia. També reprodueix, amb aquests mateixos materials, obres cèlebres de la història de l’art.

       
Jorge Oteiza sala E

Orio, 1908 – Sant Sebastià, 2003
Escultor i ceramista. La seva preocupació plàstica fonamental va ser la integració de l’escultura en els espais arquitectònics per mitjà d’una gran simplicitat formal. Va treballar amb objectes trobats, marbre, ferro i acer, intentant aplicar la idea de «retallar l’espai». Va exercir la docència a l’Argentina, el Perú i Alemanya i va escriure diverses obres teòriques.

       
Giulio Paolini sala E i F
       
Pablo Picasso sala B, C, D, E, F
       
Josep Roca-Sastre sala D

Terrassa, 1928 – Barcelona, 1997
Pintor, nét de l’arquitecte modernista Lluís Muncunill. Va partir d’un figurativisme esquemàtic que va derivar cap a l’abstracció, per retornar posteriorment a la figuració lírica. Es va especialitzar en vistes urbanes i en interiors.

       
Antonio Saura sala D

Osca, 1930 – Conca, 1998
Pintor i gravador autodidacta, va començar a pintar i a escriure al 1947. Set anys més tard, després d’una etapa surrealista, va iniciar la seva adscripció a l’abstracció surreal i al neofigurativisme, i va optar per pintar exclusivament en blanc i negre. Al 1957, juntament amb Manolo Millares, Canogar (Rafael García Gómez), Luis Feito i altres va fundar el grup El Paso, que va tenir una gran influència en la pintura espanyola dels anys seixanta. Al 1960 va abandonar l’ús exclusiu del blanc i negre. Al 1968 es va allunyar durant deu anys de la pintura a l’oli en benefici de l’obra sobre paper. Els seus treballs s’han mostrat en nombroses exposicions a diferents països.

       
Josep Maria Sert sala A
       
Soledad Sevilla sala E
Thomas Struth sala Vestíbul
       
Franz von Stuck sala A

Tettenweis (Alemanya), 1863 – Munic, 1928
Pintor, escultor i gravador, va participar en la fundació de la Sezession de Munic. Al 1895 va ingressar com a professor a l’Akademie der Bildenden Künste (Acadèmia de Belles Arts) de Munic, on, entre altres, va tenir d’alumnes Klee, Albers i Kandinski. La seva obra s’inscriu en el moviment simbolista.

       
Eve Sussman sala E i Zero
       
Cristóbal Toral sala D
       
Manolo Valdés sala D

València, 1942
Juntament amb Rafael Solbes va formar Equip Crònica al 1965. Des de la mort de Solbes, al 1981, treballa sol, aprofundint la seva reflexió sobre la història de la pintura. Realitza variacions a partir d’obres emblemàtiques, agrupades per tema o argument.

       
Diego Velázquez sala A-B
La infanta Maria Teresa d’Espanya Marianna d'Àustria La infanta Margarita María
       
Joel-Peter Witkin sala D
       

 

amunt