Castellano  |  English  









Si bé és cert que la col·lecció de Picasso no inclou cap obra impressionista, Cézanne i Renoir, en canvi, hi estan ben representats: en molts aspectes són, en efecte, dissidents de l’impressionisme.

Picasso s’interessa primer per Cézanne, la pintura del qual es distancia d’una orientació massa imitativa i d’una visió massa immediata. Amb el seu sentit del volum i la importància que dóna a l’estructura geomètrica, Cézanne obre el camí als cubistes. Pel que fa a la pintura de Renoir, de la qual Picasso s’havia allunyat al començament (“Teníem vint-i-cinc anys, Renoir triomfava, ens calia fer una altra cosa”, recorda)

Masson, André, Le Rebelle du surréalisme, écrits. París, Hermann, 1976
, esdevé un model des de finals de la dècada del 1910. Renoir regenera una vena “clàssica” que no ofereix cap aspror. Els seus grans nus, robustos i sensuals alhora, s’alcen com una muralla contra la tendència a l’abstracció dels artistes més radicals de les avantguardes.

Cadascun d’ells a la seva manera –Renoir, en els seus grans nus, i Cézanne, en els seus paisatges i les seves sòlides figures– exalta l’ordre i l’autoritat de la forma. Davant de la “desconstrucció” impressionista, però també davant de les violències en la representació de la realitat practicades pels “moderns” més intransigents (els Picabia, Duchamp, etc.), apareixen com les figures tutelars d’un cert “classicisme modern” que triomfa als anys vint.

 

 

 

 

 

 

 

amunt

a vista ampliada general

 











artista sala_a Cézanne i Renoir Fotografies Allò primitiu en l'art Admiració i rivalitat: Matisse Surrealismes L'amistat Els mestres moderns Els mestres de la realitat torna a mapa gran