Castellano  |  English  









Aquest àmbit inclou obres que encarnen els orígens del moviment modern. Els autors són una o dues generacions anteriors a Picasso. No hi ha cap impressionista, sinó pintors –Degas, Gauguin, Seurat, Vuillard– que, al contrari, van voler desmarcar-se d’un moviment que aquí brilla per la seva absència. Una absència significativa. En efecte, Picasso és d’una generació que rebutja l’impressionisme i els seus avatars tardans, perquè comparteix l’afirmació que Apollinaire va fer el 1908: “Ara és el moment per a un art més noble, més mesurat, més ben ordenat, més cultivat.”

Ja cap al 1888 Gauguin augurava el sintetisme (colors llisos i purs fermament encerclats), un procediment recuperat pels nabís (Vuillard, La cançó de bressol: Marie Roussel al llit). Seurat, com els neoimpressionistes, comparteix també aquest desig d’ordre. El 1913, Apollinaire lloarà una tècnica que “posava ordre a les novetats impressionistes”

Apollinaire, Guillaume, Els Pintors cubistes, meditacions estètiques. Barcelona, Quaderns Crema 2000
 .

Picasso admirava Van Gogh, figura emblemàtica del geni, autor d’apassionades transposicions de la realitat que s’allunyen de les visions serenes dels impressionistes. Van Gogh no hi és, aquí, però el substitueix, a la seva manera, La vinya de Van Dongen, amb la seva nota expressionista. Ens queda Degas: el seu dibuix virtuós es fonamenta en deformacions expressives. Les seves criatures robustes ofereixen un contrapunt groller al món aristocràtic dels hipòdroms.
En definitiva, tots rebutgen l’il·lusionisme pictòric en benefici d’aquesta “visió organitzada subjectivament” preconitzada per Picasso 

Bernadac, Marie-Laure, Michael, Androula, Picasso, propos sur l’art, París, Gallimard, 1998
 .

 

amunt

a vista ampliada general

 





artista sala_a Cézanne i Renoir Fotografies Allò primitiu en l'art Admiració i rivalitat: Matisse Surrealismes L'amistat Els mestres moderns Els mestres de la realitat torna a mapa gran